Tecles de pingüí

Escoltava una melodia que venia del lloc més fosc de la casa. Una casa abandonada i atrotinada. Tot i així, no era gens tètrica... La caracteritzava una humitat un caire dolça i la fusta de tota ella semblava acollir-te quan posaves els peus descalços sobre ella: grinyolava. Quina sorpresa, això em va fer recordar ben bé com si fos la música d'un bressol que es balanceja per a ningú quan la mare ja és vella i el nen ja fa molt de temps que va deixar de ser petit...

M'hi vaig decidir. Feia temps que la sentia i tenia la necessitat d'entrar-hi i descobrir qui era aquella persona que dia rere dia tocava aquella peça. Em passava hores asseguda a les escales d'aquell portal de pedra freda esperant que acabés i tornés a començar només per sentir que queia en una mena de buidor acollidora.

Vaig entrar-hi, era una sensació tan familiar però a la vegada tan misteriosa... alguna cosa es despertava dins meu; alguna cosa volia sortir a l'exterior, volia veure la llum.

La melodia em va guiar entre esquerdes, movia els meus peus al ritme de la música. No em feia falta ni tan sols obrir els ulls perquè, si ho feia, em perdria.

Aleshores, quan aquella melodia de mel, enganxifosa i a la vegada dolça, va arribar al seu punt àlgid, la vaig veure. Era jo. Seia amb un vestit blanc espatllat pel temps, trencat i brut però bonic. Li faltava poc per semblar-se a un esquelet consumit per la pols dels anys però, tot i així, els seus moviments eren automàtics: els seus dits es movien amb cautela i no anaven ni massa ràpids ni massa lents... i és per això que la melodia seguia sempre un mateix ritme. No semblava una noia trencada a cops d'il·lusions perdudes, sinó pura com sempre ho havia estat, només que oblidada i abandonada com el millor llibre llegit a sobre d'un prestatge cobert de pols en una casa on ja no hi viu ningú...

Vaig apropar-m'hi amb compte, si alguna cosa feia que això semblés la màgia d'un somni era ella, i no m'hi volia despertar. Vaig seure'm al seu costat i vaig començar a tocar part de la peça que ja simplement havia recordat. Vaig tancar els ulls lentament, sense deixar que els meus dits es desfessin d'aquella frescor tancada, al mateix temps que la noia deixava de tocar-la.

Em vaig veure absorta dins d'un temps aturat del qual m'era impossible sortir. Ella, però, va desaparèixer mentre jo, pels segles dels segles, em quedaria absorta en una música que mai podia acabar i esdevindria la viva imatge d'ella.

Samantha Moreno

Fantasmes.