Em resigno

"Busca... busca allò del que vols parlar". Em torturo a mi mateixa amb les meves pròpies paraules. Vull fer-ho però, cada cop que escric una paraula, em sembla més absurda que l'anterior. Què em passa? He evolucionat, però hi ha coses de mi que no vull perdre. "A cas això vol dir fer-se gran?" No ho crec... "Què és fer-se gran? Adormir pensaments?" Ens fem grans però no deixem d'ésser humans. He trobat el gran problema de la humanitat i, si us sóc sincera, la Naturalesa ha fet bé posant-nos un compte enrere: En el transcurs del temps, cada cop esdevenim més insòlits. Els més petits pensen que viuran per sempre i que els grans són savis que els acompanyaran per a tota la vida. En canvi, els adults conten els seus dies i el que volen realment és dir a les criatures que ells també estan vivint la seva primera vida. 

No sé quant em queda, de temps de vida, i em costa molt deixar-hi de pensar, però és un fet que hi ha coses que no podrem remeiar mai. Per tant, només intento viure. "I què és això de viure?" Aquesta qüestió, però, sí que sé respondre-me-la bé: Viure és fer allò que et faci sentir més humà. I ho dic sobre-segura, sense pensar si en un futur canviaré d'opinió o em tornaré més freda o més rígida. Ara per ara, sóc.

Què ridícul... ens movem per accions que ens fan reaccionar amb indiferència vers la vida, però la realitat és que aquestes decisions no ens acabaran repercutint en un futur. Perquè no hi serem. Perquè no hi haurà recompensa pel més seriós, pel més correcte o per qui no vol sentir mai parlar d'emocions o sentiments. No hi ha lloc per a tot això més enllà del món. Ho duem a terme com si, a la fi dels nostres dies, ens acabés proporcionant un benefici. Però aquest guany és nul. Nosaltres som nuls. Ja no hi serem per adonar-nos que ésser significava una altra cosa.

I, aleshores, què? Cal ser un mateix. Ésser correcte, seriós i sentir i emocionar-se quan n'és el moment. No construir murs... no dir, això mai no! Perquè tot és humà, tot és persona, tot és real, tot és vida. I quan realment hem trobat la nostra casa i les persones per expressar-nos amb plenitud, no hi ha límits o barreres que ens facin aturar. Quan ja hem trobat un aixopluc per poder descansar, és aleshores quan estem segurs de que podrem començar a viure de veritat, de sentir-nos més humà i, per tant, estimar. Perquè, si no ens posem obstacles, les alenades d'aire vindran cap a nosaltres i ens colpejaran el rostre. Això, amic meu, això... És el més valuós que un es podria tirar a la cara.

I on sóc jo, ara, us preguntareu? Doncs aquí. On voleu que sigui? Amb vosaltres. Renovant-me. Tornant a recuperar-me. Construint-me. Tornant a escriure... De distinta manera però més dreta. Jec en un llit on la calma entra per la meva boca, protegida pels meus llavis vermells com fúria, i s'endinsa als meus pulmons.
Respiro i espero. Perquè sé que d'aquí a trenta minuts, com us he dit abans, la vida vindrà cap a mi i entrarà per la porta que tinc enfront.

Samantha Moreno

En el meu sopluig.