Li vaig dir: "No existeix la màgia... però no arrencaré cap més full." A vegades penso en Descartes. El geni maligne sense que existeixi Déu pot existir? "Haig de ser jo, però no la jo d'abans encara que aquella encara sigui jo. Haig de ser jo..." Vaig dir-li. Em mirava. Com una persona es podia immutar tan poc? Crec que mai no el vaig veure pestanyejar. "A vegades m'enduc una ploma a la butxaca. Quan tot m'abandona, l'única manera de parlar amb tu mateix sense tornar-te boig és escrivint, i mai saps quan caurà el món." Va fer un lleu moviment i es va seure. Pensava que m'abraçaria. "No ho sé, no se massa de res però gairebé tothom sap de tot. A mi se m'ha ensorrat el món i no duia ploma." Vaig dir-li, però em seguia observant. "Però hi eres tu. Ets ben bé com una ploma." Aleshores va desaparèixer. M'havia tornat boja.
Samantha Moreno
Les marques de la ploma no desapareixen. Si un mateix és una ploma, mai deixarà de ser ell... No? La màgia... Jo vull pensar que si que existeix, potser d'una manera irreal. Però si no, m'omplo de desesperança i veig la meva pròpia absurditat. M'alegro que hagis tornat a escriure.
ResponEliminaSí, però aleshores no vius el que la vida realment és... crua i cruel. Però quan aquesta és simplement com una flor, n'estàs realment segura de què no vius encegada per la màgia. Allò... Allò ho és tot.
ResponElimina