Encreuo les cames en un banc fred, solitari i gens còmode. Encaixo el meu rostre entre les meves mans i focalitzo la mirada a les meves cames.
No hi ha res interessant allà fora per la qual m'hagi d'interesar.
Només sento els meus pensaments i ni tan sols em limito a pensar. No sento res però sé que fa fred perque duc posada una bufanda grisa, un jersei i uns pantalons negres i unes bambes blanques.
Per què anar de color quan el dia no va més enllà de mostrar-se apagat? Potser així inclús faig joc amb la vida.
Quan se'm creua per la ment no saber on sóc, aixeco el cap i em poso dreta d'un salt. Subjecto una nansa de la maleta. No té rodes però no torno a carregar el seu pes, l'arrossego. Em noto l'espatlla adolorida i me n'adono que puc sentir el dolor.
Baixo per una pendent que ja no m'emociona baixar. No estic trista. Estic sola sense sentir-m'hi i no hi ha res que em faci reaccionar.
Si el fred gèlid no ho fa, ho farà el foc fervent?
Agafo el meu collaret de plata sense ganes. Me l'arrenco sense cap tipus de miraments i el llenço darrere meu sense aturar el meu pas. Em dirigeixo al pròxim banc; provablement on passaré la nit.
Sospiro.
Deixo la maleta ben a prop meu, m'estiro de costat sobre el banc dur i fred i em passo pel canell una de les nances de la meva bossa.
Sóc prudent. Vull ser prudent. S'ha de ser prudent.
Tanco els ulls.
Espero...
Samantha
...fins que em tornin a cridar.
Gris, fred, transparent... Sempre. Ulls oberts i tancats a la vegada, i sents que ets tranparent... Molt maco Sam, m'encanta com saps plasmar sensacions en els teus textos, i també que hagis tornat a escriure. :)
ResponEliminaHi ha vegades que, més que sentir-nos transparents, tenim la necessitat de deixar passar el temps fins que sentim que hem de començar a viure una altra vegada. Molts cops només necessitem pensar i tornar-nos a despertar...
ResponEliminaA mi m'encanta que estiguis aquí per donar-me la benvinguda, jo també he obert els ulls i he començat a viure una altra vegada :)