Arrosseguen i arrossegues amb tu

Tenia els ulls tancats però la meva posició era majestuosa: barbeta alçada, boca entreoberta, cabells dansant al ritme del vent, pit enfora, braços desplegats... Semblava ben bé com si se m'anessin a endur al cel.

Sentia com si gairebé tots els porus de la meva pell absorbissin els raigs del sol. Vaig obrir els ulls i només vaig necessitar uns minuts per a que s'acostumessin a la claror del dia. 

Em vaig ajupir i vaig començar a desfer-me els nusos de les sabates. Cada cop més ràpid. Cada vegada més veloç. Me les treia de qualsevol manera i les tirava a qualsevol lloc. Qualsevol lloc que no m'obstruís el pas. També vaig ser capaç de descordar-me els pantalons a la velocitat de la llum i llençar-los allà on no em fessin nosa. Aquest cop no em va sorprendre que els meus dits no s'entrebanquessin, volien, tant com jo, ser lliures, i no pensaven pas desfer-se de mi per fer-ho, sinó unir-s'hi. Només jo podia portar-los cap al cor d'aquella espiral. Érem un i anaven a saltar amb mi.

Quan només em vaig quedar amb aquella samarreta trencada per totes les esgarrapades que m'havia donat la vida, vaig decidir deixar-me-la posada. Faria que ella em recordés el que havia passat i l'obligaria a estar amb mi tal i com ella havia fet. L'arrossegaria cap a la meva llibertat i la faria presonera de la meva vida. M'acompanyaria i li donaria les fuetejades que ella m'havia volgut donar en comptes d'ajudar-me.

Així doncs, ningú m'aturaria. Els meus pensaments eren nets i tenia el cap clar.

Vaig donar unes quantes passes enrere, veia el punt des d'on saltaria com si es tractés de l'horitzó però, amb una diferència, en aquest hi arribaria.

Aquest cop l'infinit estava a les meves mans.

Em vaig preparar per córrer i vaig fer un últim sospir. Un últim adéu i les meves cames van començar-se a moure amb un dinamisme bestial. No feia falta que les mogués, se'm movien soles! I no era només això, el vent les empenyia en la meva direcció! Podia sentir la llibertat i el meu cor maltractat s'omplia d'un oxigen curatiu que l'anava refent de tota aquella trencadissa, inclús la felicitat l'havia arribat a escardar.

Ara, però, sentia com es refeia i era recobert per una protecció que no m'havia falta abans. Em sentia invencible i invulnerable i ja gairebé havia arribat a la meta que, per sort i a l'últim moment, vaig agafar amb força i no va aconseguir escapar-se de les meves mans.

Sentia el cor bategar a mil per hora i el meu cos cansar-se però, ja arribava. Just en el moment en què el meu peu dret va tocar la punta del penya-segat en el que havia pujat, destrossada per la meva propia suor, tot el meu cos es va ajupir a l'uníson i va agafar impuls. Tots els meus músculs es van activar i vaig fer el salt més gran que mai hagués fet en la meva vida. 

Des d'on havia saltat, encara em va donar temps de veure-hi dibuixada una silueta que em mirava amb malícia i les meves orelles van ser encara capaces de sentir: "Ens veiem aquesta nit.". I reia.

Però no ho creia. Em sentia tant bé... La vida no em faria caure una altra vegada. Aquesta persona era l'últim espectre que la vida posava davant meu. Era d'esperar, m'havia emportat la samarreta, m'arriscava a que aquelles coses no marxessin. Què escolliries tu? Jo no pensava pas en el camí fàcil. La vida m'havia ensenyat i ara jo ensenyaria a la vida el que era viure de debò.

Vaig tancar els ulls mentre el meu cos queia en aquell precipici en la mateixa posició en la que havia estat al principi. Aquest cop, però, queia. Queia en un lloc on no podria tornar a pujar. Queia amb totes les decisions que havia pres. M'havia tret els pantalons i les sabates; el que sempre m'havia acompanyat. I em deixava posada la samarreta que tant havien maltractat. Quina decisió era aquella? En realitat només em protegia la idea que tenia de tot això. Ara era bona però, què passaria quan s'apoderés de mi la foscor?

Els pensaments m'envaïen i el meu cos ja havia impactat amb l'aigua glaçada del mar. El meu coll no suportava més l'aspredat de la sal i els meus ulls es van alarmar fins que ja no van poder veure res més.

Es pot sentir com el cor deixa de bategar quan ja no ets capaç de sentir res?

No sé quant havia passat, ni sabia si havia sigut el temps que m'havia salvat o més aviat aquella silueta que ara es recolzava en els seus genolls i s'apropava a la meva cara.

O bé m'havia despertat d'un somni. O bé havia tornat a fracassar. Per contrapartida, els dos eren ben bé el mateix.
El sol ja s'amagava i el fred del capvespre em feia tremolar.
Em sentia indefensa.

La seva veu va trencar amb el batibull dels meus pensaments.
Odiava que m'agradés.

- Me n'alegro de tornar-te a veure.

I reia. Sempre reia...

Samantha

Sabeu què? Els dits també es van equivocar.