Llampurneig

M'estava transformant. Ho notava. M'estava perdent i podia allargar els braços i veure'm amb la mateixa forma que ells. La meva ànima es fonia i em regalimava peus avall.

Feia dies que ho veia, que pensava: "Potser demà" i esperava... i això havia passat factura. Ara només podia interpretar cada batec del meu cor com un crit, una súplica. "Dona'm aire. Deixa'm viure." I plorava...

Aquell dia, però, vaig veure que encara no m'havia perdut del tot. Encara podia veure totes aquelles coses que aquells éssers a qui jo anomenava 'inanimats' mai no havien pogut veure. Semblava que les seves ninetes veiessin tot el que els envoltava però en realitat els seus ulls només projectaven cap al seu interior i no es molestaven a mirar cap els costats. Tots ells semblaven que anessin en contra dels altres. O en contra meva. Si ho feien així, per què jo era una sola contra ells?

Tot i així, Ella passava pel meu carrer, des d'on jo l'observava. Veia que caminava per sota els balcons i fins i tot les flors més boniques abaixaven el cap per veure-la i ignoraven el sol, el seu tresor més preuat, que es balancejava, rialler, i projectava sobre ella el seu focus de llum. Ningú ho veia però, inclús els núvols li dibuixaven el camí en el cel com si fos una passarel·la.

"Si no fos una catàstrofe, la terra es separaria en dos per Ella." Vaig pensar. 

A vegades la veia saltar i voletejar d'un costat a un altre fonent la neu de la nit anterior amb la mirada. Poques vegades la sentia parlar i, quan ho feia, la gent tremolava. Semblava que les seves cames flaquegessin només amb el so de la seva veu. Parlava sense parlar-li a ningú i a vegades sentia que deia que estimava algú i, en aquell moment, en sentir la paraula "estimar", els ocells alçaven el vol i feien música per acompanyar els seus murmuris. Els altres, desconcertats de tanta felicitat, miraven, gelosos, les bestioles que componien el món i qüestionaven aquella simfonia alegre. Però mai la miraven a ella... Mai com reia o com es movia...

Mai endins... Mai al voltant... Mai a prop seu...

Aquell dia, però, Ella caminava pel meu carrer, des d'on jo l'observava. El cop que la vaig veure més a prop meu, plorava. Vaig poder olorar-la per primer cop, i desprenia una olor a nit i a lluna plena. Aleshores vaig entendre que el món estava de dol. No la vaig sentir xiuxiuejar com havia fet altres vegades ni saltar ni somriure. Cridava: "Que torni... Que torni d'una vegada." dins seu. Però el que Ella esperava no podia tornar. Estimava el món i el món es perdia. Ella era una i, cada vegada i cada cop més, la gent se la menjava. Ningú la mirava. Ningú li deia res. Ningú entenia d'on provenia aquella felicitat. I vaig comprendre que ella era el bon dia. Ella era la sort. Era la prosperitat, la fortuna. Era el dia de tendresa, afecte i amor que compensen tots aquells dies en què en falten. Repartia llum a tothom.

No podia comprendre com la gent podia passar i no veure-la.

Ara, però, caminava davant meu amb el cos descobert i la seva ànima s'assecava al vent. M'estava invitant a veure el secret de l'Univers? Per què jo podia veure tot el que Ella amagava?

Aleshores vaig comprendre que es moria. Es moria i jo em moria. Es moria i jo vaig agafar l'oportunitat de tornar a néixer amb Ella.

Va mirar-me. Va dirigir la seva mirada cap a mi i per un moment vaig dubtar si a mi també em fondria però, en canvi, va desprendre una llum que no em deixava veure res mentre corria cap a Ella. Aquella explosió de resplendor va embolcallar-me amb una escalfor inigualable. Mentre ullejava el no res, vaig percebre un ombra fora de tota aquella incandescència. Quan la claror es va fer encara més notable, vaig haver de tancar els ulls amb molta força. Quan va haver passat aquella fiblada de dolor i, junt amb ella, la lluminositat, vaig obrir-los com si fos la primera vegada en la meva vida que ho feia. Vaig haver d'empetitir els ulls per poder identificar les coses entre tanta foscor. La lluna s'havia apoderat del cel, i els colors blavosos i foscos predominaven en tot l'ambient. Veia el món des d'una altra perspectiva. Des la d'Ella. Tal com jo havia sospitat alguna vegada... El món estava invertit. Ella era el sol que habitava en la foscor, i els éssers inanimats els monstres que s'apoderaven de l'altra part d'ella.

Una força em va empènyer a caminar... Per què jo havia pogut veure la seva bellesa en un món que no em pertanyia? Caminava i mentre ho feia em preguntava si els altres no em veurien. Per què? Per què jo sí ho havia pogut fer? Vaig alçar la meva mirada de terra, com podia haver vist la pau en Ella si el que Ella veia eren les tenebres? 

L'ombra que abans havia vist entre tanta claror era davant meu, però ara semblava ben bé com jo. Com la meva jo d'abans. Tenia una petita llum dins del cor que parpellejava i, amb cada parpelleig, es feia més i més petita. Era aquesta la diferència dels inanimats, Ell tenia vida. Però se li acabava... 

Per un moment vaig pensar que com havia vist, al igual que jo, tota aquella claror que hi havia al món, hauria sabut veure el significat de tot allò. Tenia l'esperança de recuperar-lo i de fer que la seva llum creixés dintre seu. 

Vaig córrer cap a Ell. El cansament em  podia però entre tantes alenades d'aire vaig aconseguir cridar: "T'estimo! T'estimo...!" Però Ell, des de fora, en l'altre món, només veia una noia que saltava i somreia, despreocupada i tranquil·la. Voleiava al pas del vent i cantava. Cantava cançons d'amor i sentia que estimava a algú però no sabia a qui ni per què. 

"Una altra persona que no veu res d'aquest món." Va pensar.

Els seus ulls es van tornar opacs i, amb indiferència cap a mi i cap els altres, com si jo formés part dels demés, va girar cua i va tornar a emprendre el seu camí. Havia vist llum i havia desconfiat d'ella. Quins cops li hauria donat la vida per haver d'emprendre un camí que ni tan sols volia?

I em vaig veure reflectida en Ell... Jo, arrossegada pels éssers inanimats, havia pogut veure la llum que hi havia en el món i havia pres la decisió d'endinsar-me en ella i veure l'altra cara de la partida de la vida. Però no era la dolenta, sinó la neutral. Des d'aquí podia veure la llum i l'obscuritat. I una cosa més: veure en l'interior i poder ajudar.

I ara Ell veia el mateix que jo havia vist i desconfiava...

Però jo confiava en què, havent-me vist com era abans d'entrar aquí, entendria que no era com els demés, que havia viscut, m'havia perdut i havia tornat a néixer.

No vaig ser capaç de pensar que el primer cop que havia vist la claror no mirava el meu traspàs, sinó més enllà. Darrere meu. I no havia vist tot allò que em composava... sinó que ara veia una persona simple que era com totes als seus ulls.

Ho havia vist tot i girava la cara al món...

Samantha

Ningú mira per ningú.