Això ho vaig descobrir una nit que vaig allargar la mà en la foscor, esperant que algú me l'agafés quan més ho necessitava, però no vaig obtenir contacte algun. Quan mencongia per les fiblades de dolor del cor i esperava que algú s'estirés i s'arraulís amb mi protegint amb els seus braços el meu cos.
Sé que eren punxades de la mort perquè no vaig poder-me imaginar cap dolor més fort mentre se m'entretallava la respiració quan sanglotava. Ho sé perquè quan un és mort ja no té la capacitat de sentir res, i jo no sentia res però ho feia perquè era viva...
Sóc viva i tot i que no sento res desitjaria de debó no sentir-ne...
M'esgoto i m'adormo.
Samantha
Tot i que ve amb ella, no desitjo el dolor però espero la nit perquè l'esperança ve amb ella una altra vegada.
La nit... ❤️
ResponEliminaPer un moment et sents part de l'Univers...
ResponElimina