Ell és tu

Els llums estaven apagats i no plovia.

Jo reflexionava amb el cap entre els meus braços creuats lleugerament recolzats sobre la taula del despatx.

La cadira era molt còmode i jo lluïa una dessuadora enorme que m'arribava fins als genolls però, tot i així, portava posats uns pantalons també amples.

M'havia de sentir lliure.

Estava aïllada de tothom: Cap cotxe, cap respiració i cap melodia de la naturalesa.

El meu gat negre d'ulls verds va enfilar-se a la cadira i es va instal·lar a les meves cames perfectament encreuades.

Vaig acariciar-lo; de segur que podia reconèixer la meva olor sense ni tan sols veure'm.

Vaig aixecar el cap i els cabells es van tornar a col·locar al seu lloc, lluny de la meva cara.

Aleshores, va agafar-me per l'espatlla.

- Encara? - vaig balbucejar, tenia la gola una mica seca.

- I tant. - la seva veu era serena i decidida. Vull dir, no és el típic fantasma maligne que se't vol emportar al món inferior.

Amb el seu peu, per altres invisible, va donar un lleu cop a la cadira, fent-la girar fins acabar davant d'ell.

- No et vull veure més.

Volia deixar-li clar les vegades que fes falta que no tenia intenció de continuar amb aquell drama.

Va ajuntar el seu front contra el meu.

- Mira'm bé. - em va dir.

I jo ja ho feia. Però no volia veure'l, sinó marxar jo mateix si feia falta.

- No tinc per què conèixer-te.

La seva presència començava a irritar-me de debò.

- No diguis tonteries. - va burlar-se'n sense perdre el control de la situació - Ja ho fas.

Vaig agafar el cul de la cadira amb les dues mans i vaig aixecar el meu, fins a tal punt de tocar el seu nas contra el meu.

- Puc arreglar-me-les sola.

- Si ja ho estàs, de sola.

Vaig acabar-me d'aixecar del tot.

Tenia raó.

El meu propi fantasma em perseguia i no podia fer res per fer-li entendre que no m'importava estar amb els meus problemes. Però ell seguia allà, tossut, esperant alguna resposta.

Sense apartar la mirada dels seus ulls, vaig agafar-li la mà. Seguidament, vaig obrir l'armari, que vaig obrir amb l'altra mà, i el vaig ficar a dins. Finalment, vaig tancar-lo amb clau.

Era jo mateixa qui tornava a tancar els meus sentiments més foscs. I no, aquest cop, al meu cor... Sinó a l'armari de la meva habitació.

Podria tornar a sortir quan el meu cap ho desitgés.

Instantàniament, va començar a ploure. El soroll dels cotxes es van posar en marxa, i vaig tornar a seure amb les cames encreuades i amb el cap entre les mans.

Poc després, va tornar el silenci i, junt amb ell, ja el tornava a tenir allà.

Samantha

Perquè no podem desfer-nos d'una part de nosaltres mateixos.

Ens correspon.