És estrany.
El vull al meu costat però, quan el tinc massa a prop, m'aturo. Empal·lideixo de por i reculo buscant tot allò que he deixat enrere. Si no ho trobo, res pot tornar a sortir bé.
No vull deixar ni oblidar tot el que m'identifica. És com haver viscut sempre olorant la mateixa essència trobar-te una altra, i pensar que, la que ve, no et complaurà tant.
Perquè no la coneixes.
Vols sentir-te sempre com a casa. Encara que canviïs saber que la tens a prop. Voler experimentar coses noves i no voler-ho a la vegada. Pensar: "No passa res. Quan arribi, ja sabré que haig de començar." Quan tens el moment davant dels nassos i no ho vols reconèixer.
No sempre viuré olorant la mateixa essència però no vull abandonar aquesta olor quan encara la tinc a l'abast, perquè després costarà tornar-la a poder olorar.
Potser tinc por i penso que no sabré pensar per a mi mateixa o que no estic preparada. Però, tan se val, hi ha coses que no es poden evitar.
Samantha
Doncs sí... Aquesta por inevitable que se sent a dins, molt a dins, que costa tant d'expressar... Però tu ho has fet, m'ha agradat molt ;)
ResponEliminaQuant de temps sense aparèixer per aquí, skym7.
EliminaMoltes gràcies per tornar a comentar, sempre seràs benvinguda!
No deixis de fer-ho.