Tinc un peluix en un racó sota el llit cobert de pols i podrit pels anys. De tant en tant, l'agafo quan una ànima indigna i descuidada arreplega mil bocins de vidres i me'ls tira a la cara. Aleshores, jo agafo mil agulles més i les clavo en aquell teixit suau i tou que perdurarà en els anys a la meva habitació. Seguidament, l'abraço i el torno a deixar en el mateix lloc: en una cantonada fosca i freda on no pot arribar-hi mai la llum. No li trec mai les agulles però cada cop li n'afegeixo més.
Samantha.
No és això el que fan alguns amb les
persones?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada