Pròpies i irreconeixibles

"Deixa que et toquin" em deia "deixa que caiguin sobre teu..."

Feia menys de mig minut que les gotes d'aigua que escopia el cel queien sobre la meva pell.

"Per què has de plorar sobre meu? Quina culpa en tinc jo, del teu dolor?"

El dia havia decidit mostrar-me com de trist i dessolat n'estava. No podia irritar-me més sentir com l'aigua regalimava per tot el meu cos. Odiava sentir el tacte fred d'aquell líquid que reflectia l'estat de la meva ànima.

"Per què m'has d'obligar sentir-te?"

Vaig intentar reflexionar sobre el que estava passant, sobre per què el que succeïa em semblava completament carregat d'egoisme i egocentrisme.

Jo no podia plorar a ningú... No podia obligar als altres sentir el que jo mateixa sentia... No podia transmetre tot allò que portava a dins a cap dels que eren fora... Em sentia trista i no volia sentir la tristesa dels altres, volia que ells sentissin la meva.

Era tan irònic reclamar als altres mentre jo em delia pel mateix...

Vaig aturar-me; un gran bassal em barrava el pas. Semblava ben bé com si volgués que em fixés en ell. Ja no podia sentir que la pluja tocava la meva pell, aquesta s'havia acostumat al seu tacte fred i humit i l'absorbia.

Tota jo semblava plorar.

"Formo part del cel, ara?"

L'aigua que regalimava dels meus cabells, mullats completament, queia pel meu rostre, quasi resseguint el mateix camí que van deixar-hi les llàgrimes amargues del dia passat, i continuava la seva trajectòria fins desenganxar-se dels meus peus. Baixava acariciant el meu cos fins el bassal, volent-lo assenyalar.

Semblava com si la mà d'algú resseguís el meu braç delicadament amb els seus dits i acabés agafant la meva i apropant-la al seu rostre.

Vaig veure el meu reflex en el bassal. Vaig ajupir-me i vaig mirar-me de més a prop amb detall i deteniment.

"Sóc jo" vaig dir-me "Les llàgrimes del cel, sóc jo".

Vaig plorar com havia fet ahir i no vaig poder distingir les meves llàgrimes de les seves.

El que jo volia estava succeint des de feia estona.

Ell i jo no érem un.

Ell, simplement, s'havia convertit en jo i jo, no només escopia damunt de tots, sinó que també escopia damunt meu...

Samantha