Què és el que és?

Sentia que els meus batecs s'apagaven.

Ballaven una melodia delicada i lenta, més aviat es perdien com la llum d'una pluja d'estels.

Cada batec ressonava, es perdia dins del meu cos.

Mai no havia vist tal cosa més efímera. Cada batec n'era un menys.

Però aquella melodia seguia sonant i jo em sentia més a prop de recuperar-me del que mai hagués estat. Però era massa tard...

Vaig dormir-me amb la melodia... La nota final va perdre's al mateix temps que l'últim batec que el meu cor va ser capaç de donar. Havia mort feia molt de temps però aquella cançó miraculosament m'havia donat uns minuts més de vida. Sense oblidar, però, que el que sentia no era mai felicitat, sinó absència d'alguna cosa que mai no vaig ser capaç de trobar. Pensava coses que no existien i que trobava a faltar.

Eren al mateix lloc on em vaig perdre jo: Dins meu.

I tot i així no havia pogut trobar-me.

Hi havia tantes portes tancades allà dins... Tantes claus que vaig llençar al mar de les meves llàgrimes. Però jo mai no em sentia malament. Mai no em sentia trista ni nostàlgica. Era només que volia viure poc a poc i no hi havia res pel que pogués viure. Caminava sense destí, esperant trobar aixopluc. Però com pensava trobar-ne si on plovia era dintre meu?

Així doncs, essent morta dormia junt amb la melodia i vaig morir per segona vegada.

No vaig saber mai ben bé si, en els instants abans que se m'acabés la vida, el que sentia era morir-me... o més aviat omplir-me de vida.

Samantha

L'última mort és la que acaba amb totes les altres morts.