Núvol

El que passava era que jo veia ocellets i no volia volar com ells. Veia gavines i les sentia riure-se'n de mi. Dins meu em sentia levitar com un núvol, un núvol de diverses formes que constituïa una de sola: Jo. Havia nascut núvol i mai no havia trobat el meu cel, el meu únic cel... Només parlava quan havia de parlar perquè, quan ho feia, sentia que havia de cosir la meva boca amb fil i agulla i la gent que volia sentir-me parlar després no donaven la cara per mi... Més bé em giraven l'esquena i feien veure que no sentien les paraules que creia dir i que en realitat no tenien cap sentit, ja que ningú el trobava per cap lloc. Les paraules deixen de tenir importància quan la gent no la dona...

I així vaig donar gràcies als que em retornaven d'on venia amb aquest acte inhumà i feridor, pensant-me que era el millor, però jo no sabia si això era tornar enrere o escapar d'aquella situació...

Jo tenia algú i, quan sentia tenir els seus ulls, em passava que l'ànima se m'havia mort al cor i el cervell se m'havia podrit a la closca de tant pensar. Tothom deia estar a prop meu quan els veia, però realment era sentir-los al meu costat, i jo els sentia molt més lluny que el cel que no havia trobat mai. I a mi m'agradava patir sola tant com sentir el fred en carn i ossos, la calor amb bufanda i guants, l'amor sent de pedra i l'odi tendrament. Però sempre hi havia algú que es compadia de mi, sobretot aquells que les culpes volien pagar amb els altres; fen-te sentir fora del món quan ells només n'estaven al perímetre. Et cridaven des d'allà tot dient: "Núvol, vas al revés del món. Núvol, no vas amb ningú. Ets com un núvol...". I m'ho deien les persones que creien constituir el meu cel, però el meu cel no el constituïa ningú. Havia d'ésser un sol. Però després hi havia un altre que des de dintre em xiuxiuejava a cau d'orella: "Núvol, jo t'estimaré com mai t'haurà estimat qui més t'hagi marcat." I després desapareixia i quan tornava la cançó havia canviat. Exactament, una cançó. Unes paraules tretes d'unes altres. Només els hi havia canviat el sentit... I l'havia convertit en dolor i me les havia dites a mi. Així que m'havien entrat al cor provocant una gran catàstrofe. Ara no només no tenia cel, sinó que m'havien foradat el cor i la sang se m'escapava del cos. Em tornava pàl·lida. Blanca. Blanca com els núvols...

Els espectadors a vegades murmuraven i mantenien converses entre ells

- Acabarà sola de tan nina que és, la trencaran perquè està feta de porcellana.

- Si almenys comprengués que aquest món no està fet per ella...

Però jo sabia les coses més que ningú. No tenia cap imatge del cel, però sabia que existia sense haver-lo vist i allò em donava esperances. Però vaig oblidar que l'esperança no existeix.

Samantha
Diumenge 27 de juliol del 2014 a les 22.22 h

These songs that you sing

Do they mean anything

To the people you're singing them to

People like you...