El sol que no veurem per segona vegada

L'aire era tranquil·litzador  Aquell que quan t'acaricia el rostre, et conta un secret a cau d'orella. Sens dubte, aquella matinada era la més bonica de totes.

Els meus ulls cristal·lins reflectien la llum del sol i el meu posat, seré i pensatiu, mirava cap a l'horitzó.

- Diga-ho - em va demanar dolçament.

Les seves ales eren tan blanques com els núvols que apareixien en el cel. Els seus cabells, ondulats com mai, eren d'un color ataronjat. Les seves pigues sobre el nas eren les que més apreciava d'aquella cara fina i perfecta.

- El resultat serà el mateix, no vull dir-te el que vols escoltar - li vaig respondre dolorosament.

Ella era l'única que podia notar les llàgrimes que els meus ulls blaus amagaven. Ella era l'única que podia percebre la meva veu impregnada de tristesa... L'única que podia transformar les meves paraules en sentiments profunds i l'única que notava aquell nus que hi havia a la meva gola i no em deixava continuar parlant per por a posar-me a plorar i agenollar-me als seus peus amb llàgrimes de disculpa.

- Saps que sense tu, no hi haurà matinades amb aquest cel que se'ns presenta ara davant nostre? Es tornarà negre i començarà a ploure. No podré veure com el sol es reflecteix en els teus cabells ni com es tornen tan lluents, com els d'ara. I amagaran aquesta cara tan bonica que he arribat a estimar.

- No canviïs els papers.

- Ja ho sé, sóc jo qui marxa, i no ho nego. Però no deixa de ser cert que trobaré a faltar la teva mirada penetrant que veu a través de mi.

Ella va aixecar la mirada de terra i la va clavar en els meus ulls. Sabia el que pensava... Ella sabia el que estava pensant.

- I doncs? Si el resultat sempre serà el mateix, diga-ho.

- Cal que tot això acabi malament?

- Ni ho he insinuat.

Vaig esquivar la seva mirada. 

No podia evitar donar petits copets al terra i el meu cor, més accelerat que mai, no volia dir aquelles paraules que no sentia.

- Digues la paraula que ho acaba tot i marxa. No ho facis més difícil.

Vaig aixecar la mirada i vaig observar aquell sol que no tornaria a veure des d'aquella perspectiva. Tenia ben clar el que volia i no em volia acomiadar per sempre. Volia transformar aquell adéu per un petó, i fer-li saber que un adéu no acaba mai amb tot, que el meu cor l'havia segellat i no es tornaria a obrir mai més a ningú.

Vaig separar els meus llavis dels d'ella, ja tranquil·litzada i menys tensa, i vaig aprofitar aquell moment per emprendre el meu viatge.

- Doncs marxo. 

Amb un salt vaig aconseguir pujar al mur i estendre les meves ales brillants. Vaig girar el cap i li vaig ensenyar el somriure més sincer que vaig poder i l'últim record que tindria de mi. Em vaig deixar caure i vaig començar a batre les ales.

Samantha