El mateix destí que les ànimes en pena

Notava les gotes d'aigua glaçar-se a la meva pell.

- No obris els ulls - em va dir.

Vaig sentir com l'alè d'aquella persona m'escalfava l'orella i em feia posar els pèls de punta.

El vent feia cantar les fulles dels arbres una cançó un tant sinistre. Sentia com els dits de les meves pròpies mans s'endurien per l'aigua que hi tenien i el fred que feia. De segur que si els movia em farien un mal terrible.

Vaig notar com la presència que tenia al costat instants abans s'allunyava, potser la mateixa que m'havia advertit que no fes cap moviment brusc. Sí, els passos de l'individu feien petar les fulles seques del bosc i, si aquella era la meva hora, ho podria assumir. Vaig intentar fer el contrari del que m'havia dit: Despertar-me. 

I com si estigués en un d'aquells somnis, vaig prémer els ulls tot desitjant poder-los obrir i escapar d'aquell malson, però la meva ànima estava massa ferida per tornar a fer-ho un altre cop i, tanmateix, massa impura.

Intentant consolar-me a mi mateix, vaig deixar la ment en blanc, signe de la fi de la vida. Vaig sentir una lleugera punxada a l'interior del meu cos, una pressió indescriptible i horroritzant. La mort, allò era el dolor de la mort.

El meu cos va esclatar en mil bocins de vidre, tots escampats i fonent-se en mig del bosc. Aquell bosc ple d'ànimes en pena que havien tingut unes vides tristes i somiadores. Llàstima, havia tingut el mateix destí.

Samantha