Perduda

Vaig donar un cop d'ull, només un instant, i tot va recaure sobre mi.

No ho podia evitar: Eren els records més trists que mai hagués pogut imaginar sentir.

Els seus ulls, d'un color blau apagat, transmetien exactament el que amagava al seu interior. Les seves mans queien al costat dels seus malucs, sense vida, i deixava que les seves espatlles s'amaguessin amb un simple gest. De totes les vegades que l'havia vista, aquesta era la que més s'esmunyia dins de la caputxa esquinçada i bruta d'una dessuadora que portava sempre posada.

I ho vaig saber: No hi havia res que pogués recuperar d'aquell ésser. Cap esperança, cap somni... El que no li faltava eren records. No els podia empassar ni escopir, i això l'asfixiava.

Mai m'havien transmès alguna cosa semblant. I, si abans l'hagués intentat ajudar, ara ja no podia. Vaig comprendre que, digués el que digués, res la faria tornar a la realitat. Un món que, per a mi, era un desig viure per sempre... Mentre que, per als altres, era una tortura més de totes les que ja patien. El principal problema que ho havia començat tot: La vida.

Vaig baixar la mirada i desaparèixer de la d'ella. Volia oblidar tot el que havia sentit. 

Carregada d'impotència, vaig fugir d'una altra ànima banyada en negre perquè sabia que mai podria transmetre el que, per a mi, era el tresor més preuat. 

Mai podria fer-li entendre el que jo sabia des del moment que vaig néixer... Sense ni tan sols haver de viure-ho.

Samantha