Hi ha un ángel que vol arrencar-me l'ànima

Totes les persones que vaig estimar i que una vegada em van estimar a mi, un dia, em van dir que era com un àngel... Que, simplement, havia arribat en les seves vides sense adonar-se'n, i que no recordaven haver-me conegut en cap moment. Quan es paraven a pensar en la primera vegada que van parlar amb mi, em miraven a la cara amb ulls despreocupats i somreien.

Ni tan sols recordaven aquella primera vegada.

I, en un tres i no res, en ajudar-los amb el que els turmentava, desaparegueren.

Potser per això sóc aquí ara i per això no he d'estar en un altre lloc. I, per un cop a la meva vida, em pregunto: "Em recordaran?"Recordaran aquella vegada que vaig arreglar les seves vides?".

Si de veritat sóc un àngel, potser van oblidar tot el que vaig fer per ells i continuen les seves vides sense pensar en el que va passar.

No obstant això, sóc jo la que pateix.

Potser haig de ser jo la que ha d'esgotar tota la bondat que tinc dins meu ajudant els demés i desaparèixer quan ja no em quedi res.

Però no em penedeixo d'haver-ho canviat tot. Seguiré sent feliç com ho sóc ara, perquè no hi ha res que hagi de suportar ni res que hagi d'afrontar o superar. Aquestes persones no em van fer mal quan van marxar, com vaig pensar les vegades que em vaig quedar sense control. Jo no necessitava que ningú m'ajudés, em necessitaven ells a mi i, quan van aconseguir avançar, ho van fer.

Perquè sé que jo em tinc a mi mateixa... Un àngel no necessita a un altre àngel.

I, tot i així, en la solitud més absoluta, somriuré fins i tot quan els meus ulls s'hagin quedat sense vida.

Samantha