El mateix destí de sempre

Ploro perquè no sóc suficientment forta per mostrar als demés com sóc en realitat. Em vesteixo com si fos una altra persona i intento aparentar normalitat però, en realitat, el que més vull és que m'acceptin tal com sóc. Que no hi hagi cap mirada de reüll que qüestioni el meu estat físic ni cap paraula que jutgi la meva personalitat.

Em guarneixo de petites coses que no em fan sentir que sóc jo ni demostrar-ho. Per un cop vull despullar-me de totes aquestes coses i mostrar-me davant de tothom: "Mireu, sóc així i així és com seguiré sent. Per a tota la vida."

Però la gent parlarà i tornarà a criticar.

Vull que tothom m'accepti.

I torno a posar-me flors que tothom es posaria, perquè tothom ho fa.

Vull demostrar que jo no sóc de les que se'n posen. Que sóc jo i només jo la que està dins meu. Que si no els hi agrada que no mirin i que si els irrito que no em parlin.

Continuo preocupant-me per totes aquelles persones que només pensen i diuen.

Només em vull sentir bé amb mi mateixa però, inconscientment, estem destinats a ser així: Una màquina humana que serveix per satisfer als demés.

Samantha